Han passat quatre dies des de l’emissió del documental Ciutat Morta al Canal 33 i la ressaca mediàtica encara dura, fet que determina, sens cap mena de dubte, l’impacte que aquest ha tingut ja no només en l’audiència, sinó en tots els mitjans de comunicació i esferes polítiques del país.
Els cinc minuts censurats sota ordre judicial i la ràbia que aquest fet va provocar entre els usuaris de diferents xarxes socials van generar el que es denomina efecte Streisand: els cinc minuts censurats van córrer per les xarxes com la pólvora i el documental va assolir una quota de 20% d’audiencia, una xifra rècord, que el va convertir en líder d’audiència del canal.
El documental (dirigit per Xavier Artigas i Xapo Ortega i produit per Metromuster), que posa de manifest les tortures, males praxis i irregularitats en detencions comeses en el que es coneix com el cas 4F, ha obert diferents fronts de crítica, un parell dels quals no voldríem obviar. En primer lloc, la falta de difusió periodística del cas. La sorpresa que els fets que es descriuen van causar en l’audiència evidencien la desconeixença i la falta d’accés a la informació de què gaudim i ens fa preguntar-nos fins on són capaces d’arribar les forces institucionals d’aquest país per censurar la nostra llibertat d’expressió i d’informació com a ciutadans, però sobretot com a persones. Tingueu en compte que el documental havia guanyat el premi del públic al Festival de San Sebastián (2014) i al Festival de Málaga (2014) abans d’ésser emès per TV3, una televisió pública i pagada per tots.
I en segon lloc, la importància del documental com a gènere periodístic i d’informació. Malgrat que desenvolupar un projecte documental sembla una fita cada cop més inabastable –cal tenir en compte, per exemple, que Ciutat Morta compta amb finançament procedent del micromecenatge–, documentals com Bowling for Columbine o Super Size me van obrir una vereda cap a una nova audiència, i cada cop són més els directors i productors que decideixen apostar per la investigació i denúncia de casos que, si no fos així, passarien a formar part del desmemoriament col·lectiu.
Moltes van ser les reaccions posteriors a l’emissió del documental –i tan de bo fos sempre així. Ens quedem, potser per ser la més transcendent, amb la petició feta per alguns partits polítics perquè es reobri el cas i s’actuï contra els greus casos de corrupció que denuncia el documental. Felicitem l’equip de Ciutat Morta i ens alegrem de començar l’any amb un documental que sembla que tindrà el poder de canviar vides.