El compositor Bernard Herrmann deia que la música ha de suplantar el que els actors no arriben a dir i que ha d’aportar el que les paraules no són capaces d’expressar.

Sigui com sigui, no hi ha dubte que la música ha jugat un dels papers més rellevants en la història del cinema, i que algunes bandes sonores s’han convertit en autèntics mites de la nostra història audiovisual.

En aquesta línia, el cinema de terror no és una excepció. Més enllà del fet que pel·lícules com “The Shining”, “Dracula” o “Jaws” s’hagin convertit en autèntics clàssics del cinema per la seva rigorosa genialitat, no podem negar un fet: “L’Exorcista” o “Poltergeist” no serien el mateix sense “Tubular Bells” de Mike Olfied o “Carol Ann’s Theme” de Jerry Goldsmith respectivament, i l’escena de la dutxa de “Psicosis” no funcionaris amb “Cantant sota la pluja”, malgrat que seria divertit comprovar-ho. I si no us creieu que la música influeix en la narrativa de la història, feu un cop d’ull a l’enllaç: https://www.youtube.com/

El cinema de terror parteix amb l’atmosfera: ens prepara per ser vulnerables a la por, sorprendre’ns, enganyar-nos o fer-li un gir a l’escena en el moment més inesperat. Sorolls, acords violents o simples cançons de bressol són barrejades amb plans contrapicats, clarobscurs i personatges per construir la base de tots els nostres malsons.

Ara que el dia 31 està més a prop és un bon moment per recuperar aquestes vertaderes obres d’art que són capaces d’evocar, suggestionar i comunicar tot allò que, en mirar una pel·lícula, no veiem però escoltem. Explica’ns, quina banda sonora aconsegueix posar-te la pell de gallina?